La humilitat mateixa li fa de brolla al pensament.
I àdhuc amb Déu conversaria.
Davant de Déu, el nyèbit se sent aclaparat.
L'humil s'hi veu no-res, però té un sentiment de confiança que el mou a confessar, si res més no, almenys la seva gran fretura.
Digué Maria a l'Àngel.
Un xic torbada de bell començament, alçà després la testa ràpida, igual que un branc florit lligat d'un fil, que en rompre aquest, retorna a l'alçada primitiva.
Alçà la testa dignament i va parlar, segura en la seva invencible humilitat.
Aquell que es creu no-res, no tem si una paraula que ara digui no passa del no-res.
Digué Maria a l'Àngel, convençuda d'inferioritat.
Com tots els vers humils fàcilment se'n convencerien.
I en canvi Déu del cel sap que quan "diu Maria a l'àngel" —quan parla el ver humil—, no és l'esclava que diu a qui comanda, sinó que és la Regina que es dirigeix al seu vassall.
.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada