Paisatge (IV). Poema de Rosa Leveroni (1910) sobre l'etern repòs

Jo voldria, Senyor, que abans de l'hora
de l'eternal repòs,
tots els camins del món amics em fossin
amb un ressò amorós.
Voldria que els meus ulls quan es tanquessin
restessin aclarits
d'aquella llum suau, dolça companya
dels camins més petits.
Muntanyencs corriols, dreceres pies
del meu país amat.
Senderols vora mar, vinyes i roques,
oliveres i blat.
I voldria també per als meus passos
l'amplada dels camins
dels països estranys, les llums ignotes
i els dilatats confins.
L'aspror de la muntanya em fos amiga
sota els meus peus cansats;
del fulgor de la neu l'ànima meva
beuria claredats.
Un a un els camins de l'ampla terra
sentissin el trepig
del meu peregrinar cercant el somni,
l'impossible desig...
Jo voldria, Senyor, quan em cridéssiu
ser lliure dels anhels;
que l'esperit trobés en la pau Vostra
la ruta dels estels.