L'Infant prest arribarà
i sa Mare el bolcarà.
Ja li planxa la robeta,
curiosa, blanca i neta
sense randes ni amidó,
que Maria és ben pobreta
i d'això, ai! no en té, no...
Tot està ja preparat:
els llargs draps Ella ha filat,
i amb retalls de teles fines
ha cosit les esclavines
amb tanta perfecció
que sols Déu amb mans divines
és capaç fer res millor.
Ben a punt les coses té:
bolquers, faixes i també
els cossets i les camies...
Com ja falten tan pocs dies
perquè neixi el seu Minyó,
les més dolces alegries
dins son cor fan nieró.
Ara no li manca res.
Sant Josep ha fet el bres;
i la roba ben planxada
bona olor fa de bugada...
Quin goig! Quina il·lusió!
La Mareta desvetllada,
com espera el seu Minyó.
Com espera el seu petit!
—Déu del cel, d'home vestit
per salvar la humana raça!
Tanta honor li sembla massa
i és tal sa confusió
que no sap el que li passa...
És tan gran aquest Minyó!
És tan gran i poderós!
I es fa infant, pobre i hermós
com les flors de fora-vila.
I ella espera tranquila
assajant una cançó.
(Entre dents sovint refila,
amorosa, el no-ni-no...)
Com espera amb gran anhel
la rosada de l'alt cel,
de la terra la brostada!
Ja de l'hora desitjada
vengué l'expectació,
i sa falda és preparada
com un niu de gorrió...
—Desembre de 1947—
.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada