de tes parets, ungides amb olis aromàtics,
el sacratíssim Cos
del Crist occit per mans d'homes selvàtics!
Des d'ara s'equivoca
qui en tu sols veu la pedra per l'home llavorada;
des d'ara que una llosa et clou la boca
on guardes una joia tan preada
—Fontana de l'Amor que mai no mor—,
des d'ara ets més que pedra, que ets un cor.
Oh, cor!
Santa arquimesa
que guardes dintre teu i ens tens defesa
la Font del ver Amor, diví Tresor!
No siguis tan avara...
Aparta aquesta llosa que t'ha clos.
No veus arran de tu, gement, la Mare?
Ni el trist consol ja no té ara
de contemplar el sant Cos
del Fill jacent i de besar sa cara!
Oh, cor empedreït,
si llàgrimes de Mare no t'han pas ablanit,
passar de penya a cor, t'haurà servit?
 |
| La pedra de la Santa Unció, en el Sant Sepulcre a Jerusalem Foto: EFE |
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada