—Poema de Joan Benet i Petit (1890-1968), publicat en el seu llibre "El trobador de la Mare de Déu" volum I. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. 2007.—
 |
| Santa Maria de Gràcia o de la Tossa. Foto: Joan Àngel Frigola |
I
Al mar ample d'Igualada
fondejava un bastiment
que a la proa duu isada
una estrella refulgent.
Si hi entreu per Capellades
o bé ho feu per Montmaneu,
voleiant al grat de l'aire
triomfadora la veureu
com la solca asserenada,
davallant de l'alt planell
de Queralt, on es fimbregen
els penyals de Sant Miquel.
En ésser prop d'Igualada,
aquell mar restava sec,
perquè alçaren les comportes
i es buidava pel Capell.
Tot voltant de la mar blava
convertida en jardí ingent,
altres naus hi fondejaren
amb les quilles cara al vent.
A la proa de cada una
enlairaren un castell,
de merlets i barbacanes,
per la conca viu farell.
Si el de Tous era presívol,
el de Jorba era opulent,
i el de Pobla proclamava
del marquès el valiment.
En els murs conserva, el d'Òdena
de llegendes ric esplet,
talment flor de bona flaire,
la història del pla obert.
I el de Santa Margarida
de Montbui, ple de rovell,
és el ràfec d'Igualada
i entre tots, el que excel·leix.
Més que res perquè la fama
i la glòria comparteix
amb un noble santuari
reliquiari del temps vell.
Què ha restat de les prebendes,
dels trofeus i dels llorers
conquerits a les batalles
per tan nobles cavallers?
De les portes dovellades
amb corones de merlets;
d'aquells borns i cortesies
i papirus amb decrets,
de tant faust i tanta glòria,
ja ho veieu, no en resta res;
d'una ratxa esbojarrada
s'ho emportava tot el vent.
Ara són una desferra
els castells d'arreu arreu,
tan ferits d'indiferència
com dels colps de mall del temps.
Dels castells del pla d'Anoia
que eren joia i ornament,
un a cada promontori,
el record resta només.
Tantost d'un se'n fa memòria
a desgrat dels giraments
perquè té una ermita a l'ombra
acollint valors eterns.
I l'ermita és de Maria,
Estrella del firmament,
la més fúlgida i més bella
de més purs i vius cantells.
Per això el puig de la Tossa
llueix sempre com farell,
enllumena la comarca
de llevant fins a Ponent
i és la brúixola guiadora
pels camins de l'ardiment.
Oh, sortosa d'Igualada
que a migjorn sempre la veu
de boscúries rodejada,
de cantaires rierells,
de valls fresques i amples planes
que s'estenen als seus peus.
II
Què duríem a la Mare
que li pugui ser plaent,
essent Reina esplendorosa
dels esplets de terra i cel?
Si pugem per la solana,
abrusada pel solei,
només pedres rodadisses
i argelagues trobarem.
Si passéssim per la baga,
li podríem fer un ramell
de ginebres i llentiscles,
de falgueres i sepells.
III
Hem passat la fondalada
que el llit bressa del torrent;
el Saiós trobem en l'aire,
ferma fita del temps vell.
Coll de Guix ens hi espera
desplegat en campament;
cada tenda una masia
cara afable i somrient.
Camí amunt de l'aspra Tossa,
la fretura ens hi empeny;
escampat per l'ampla cima
hem trobat un llibre obert.
En són fulles volanderes
les deixalles del castell,
els torrats murs de l'ermita
i esvorancs d'arreu arreu.
La serena que hi sojorna
ens convida a llegir a pler;
l'ermiteta està soliua
al damunt de can Busqué.
Elegant absis romànic
que un conjunt forma de tres;
al seu volt, tranquil resposa
ple de brolla, un fossaret.
La façana és coronada
d'espadanya, al grat del vent;
una escala en bandolera
pel defora hi mena el peu.
És la porta de l'església
un model molt escaient
de romànica estructura
en arcada i capitells.
Traspassats el graó i llinda,
ja no es veuen més carreus;
el mal gust els blanquejava
amb lletada de poc preu,
si no és en les nou pedres
ça i enllà del paviment
que eren de les nou famílies
distingides, els seients.
El picó d'aigua beneita,
els pilars, arcs, espitllers,
les parets i murs de cana
que hi concrien un ambient
que us transporten d'un cop d'ala
al començ del segle deu
i us apar sentir les passes
de peons i cavallers
que vinguessin a l'ermita
a implorar Mare de Déu
abans d'encetar la brega
que és per ells lleu passatemps.
Deu centúries són passades
i la Verge encara hi és;
bella flor que no es mustia
alba clara de tot temps.
Ja estenem damunt les grades
el boscà i auster ramell;
el d'ofrenes i pregàries
el voldríem molt més bell.
Li diríem a la Verge
que el cor mogui de la gent
perquè curi de l'ermita
que s'ensorra sens remei
i no enyori les moixaines
que venien del castell.
Que els senders que van a Tossa
s'aclareixin novament
d'alegries i rialles,
de fadrines i donzells
fent camí a la romeria
com passà temps era temps,
a admirar el món que l'enrotlla
lluminós i resplendent,
tot clafert de meravelles
que al davant resta corprès:
Montserrat i Capellades,
del Vallès fins al Montseny,
els serrats de Brufaganya
Puiglagulla i Sant Llorenç,
i cent altres que flamegen
al país més aldufer
que es desclou amb tota ufana
sota aquest bocí de cel.
IV
Empaitats per l'hora baixa,
serra avall tirem rabents;
passem Santa Margarida
de Montbui que jeu al peu.
I les cases d'Igualada,
de penombra amb el mantell,
tot de sobte esdevenien
un retaule resplendent.
Al cloquer de l'ermiteta
s'hi engronsa el sol morent;
És la Verge de la Gràcia
que amorosa ens deia: Adeu.
 |
| El Santuari de Santa Maria de la Tossa de Montbui, al costat del castell. Foto: Joan Àngel Frigola |
 |
| Fotos extretes del bloc "Sortides amb gràcia" de Joan Àngel Frigola |
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada