Poema a la Mare de Déu de les Espases (o de les Esposes). Sant Julià de Cerdanyola (Berguedà, Barcelona).

—Poema de Joan Benet i Petit, publicat en el seu llibre pòstum "El trobador de la Mare de Déu" volum III. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. 2012.—

I

Oh, Lliri blanc de les valls,

la més fragant de les roses,

que teniu per ric palau

l'ermita de les Esposes,

en el bell pelegrinar

per les ermites joioses

us solia contemplar

com un pom de flors flairoses;

tot pesombre i tot neguit

fugia en obrir les portes,

que les ombres del neguit

la llum viva no suporten.

Entremig del baf dels pins

i la fresca de les hortes,

harmonitzen tan rebé

els joiells del vostres rostre.

Amb l'esperança del goig

que l'amor sempre comporta,

al començ del goleró

us diré l'afany que em porta.

Mes no és misteri de goig

el que es resa a les Esposes,

ans misteri de dolor

que set espases recorden.

II

La punyent invocació

per la terra s'estenia

i s'ha fet tradicional

en ciutat, poble i masia.

Piadoses processons,

honorables confraries,

abundosos els altars

i en els noms de les padrines;

en el cant que presideix

la feina de collir olives

pels clotals de la Segarra,

de l'Urgell i les Garrigues.

És cantada quan fa el tomb

l'esblaimat sol de migdia,

que per sobre els olivets

escampa la melangia:

"Lo primer fou gran dolor,

Simeó profetitzà,

per un coltell de dolor

vostre cor han traspassat,

puix com Déu ens ha donat

fruit del ventre de Maria,

contemplem los vuit dolors

que pel vostre fill sentíreu..."

Amb el to de la cançó

que han alçat veus fredoliques,

amoixades amb amor,

cauen de grat les olives.

Des del santuari ardit

dolçament avui l'he oïda;

si seria veu del cor,

ressonància infantina

o un assaig amb angelets

al cap Santa Caterina.

Ai, grisó, fes mentrestant

la contalla de l'ermita.

III

En el tram d'aquest sender,

com la veu del poble explica,

la Madona havia estat

venerada en xica ermita.

Una au llostra parà el vol

al tossal de Cerdanyola

amb seguici de botxins

i el flagell funest del còlera

i així com en la tardor

la fulla dels arbres vola

fins que el tronc resta ben nu

sense abric ni camisola,

les campanes del cloquer

amb la veu que els cors desola

no parava de brandar

pels que marxen i no tornen.

Ni temps resta per plorar

el germà dut a la fossa;

pel camí del cementiri

els cadàvers s'estalonen.

Vers l'areny de l'engorjat

la mirada va amb fretura;

com la Verge no hi ha al món

medecina més segura.

Ja convoquen reunió,

ja hi fan cap tots a la una;

al davant, el sometent,

el rector, l'alcalde i jutge.

Tots ensems i ansiosament

precs i llàgrimes ajunten

i amb total solemnitat

es comprometen i juren

una ermita construir

ben xamosa i sense excusa

si la pesta posa fi

a la dansa malastruga.

Així com els rams d'estiu

parant de sobte s'estronquen

i surt el sol més llampant

després que els núvols es fonen,

així l'embat de la mort

tot d'una perdé la força,

l'esperança renasqué

i tornà a florir la joia.

IV

Per les rutes del congost,

la gent corria apressada;

no resta cap braç maimó

d'home, dona ni mainada.

Una ermita al cel amunt

emprenia la volada,

la regor de cada cor

la feia com una alfàbrega.

És la que maternalment

ara ens convida a la taula

amb la imatge dels dolors

tota trista i desolada.

És la que al cim del congost,

com una bandera hissada,

esperona peu i pit

dels qui per pujar-hi malden;

la que els homes en marxar

en les hores melangioses

del depart, frontera enllà,

us confien les esposes;

la que puny d'enyorament

els que deixen Cerdanyola

i amb la vela de l'amor

els hi torna tard o d'hora

per a gaudir de la pau

del sol vostre sense posta,

del que avui havem gaudit

amplament, noble Senyora.

Santuari de Santa Maria de les Esposes (o de les Espases)
Foto: Herodotptlomeu

Interior de l'ermita
Foto i més informació: Tribuna del Berguedà