—Poema de Joan Benet i Petit (1890-1968), publicat en el seu llibre "El trobador de la Mare de Déu" volum II. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. 2008.—
 |
| Mare de Déu d'Esplà |
I
Si no ens cridés amb veu amorosida
la Verge bella del palau soliu,
un país nou seria l'agaliu
del pas joiós vers la carena ardida.
La serra d'Ares alça la bandera
i llença al vent la fama de Cabó
per Organyà, el brau Coll de Nargó
fins al Bou-Mort en vistes d'El Noguera.
Noves desclou la porta amb gelosia
del seu torrent, cada replà un mirall
ombrat de verns, d'argent viu espurnall,
al fons del gorg, mostrant l'estel del dia.
Entre retombs de gala i cortesia,
puja el camí com tarterol de fum
cap els poblets embolcallats de llum
fins a Taús que al cim s'embadalia,
penjant pel rost domassos i banderes
d'herbeis brodats, de roses i clavells,
llençant avall fogosos rierells
de dos vessants, brincant per les dreceres.
Cap a Castells un missatger que envia
Buseu, Baent i Gerri de la Sal;
retorna amunt, cenyint el rieral
que té a Cuberes la font amb bogalia.
L'erol cenyit d'angosta carrerada
forma un jardí inèdit del Pallars:
lleus cabirols, genetes i senglars,
fonts com braçals i oreig de veu pausada.
Si per l'ombrat silent de les tresqueres
el peu golut agosarat fiqueu,
la jungla us canta amb tan melosa veu
que us fa oblidar marrades i dreceres.
La ruta para quan és ran de Cuberes,
llanterna encesa al sostre del Bou-Mort,
brodat de boix, cada fistó un reixord,
jaç i bressol de rius i de rieres.
Temps era temps, la pau es compartia
amb un convent de monjos benaurats
que hi van deixar els salms embardissats
entre els brodats d'alguna lletania.
Mes ara, per a qui lluu la roja boixerola,
per a qui bat accelerat el bosc,
qui manté el ritme de l'alba fins al fosc,
quin front de neu la lluna n'aureola?
Qui harmonitza el Bou-Mort de nit i dia
i divinitza la llum amb tal esclat?
Damunt del tuc pels segles esmotxat
un ermitatge s'enfila de Maria.
Maria sap de postes i d'albades,
secrets del vent i estels encimbellats;
Maria enjoia la festa dels ruixats
i amb fils de llum fa puntes per les prades.
La vida ací és dolça i silenciosa
arrecerada al peu del noble tron;
Gerri li duu la sal que entona el món,
Segre, trofeus de ruta gloriosa.
Jo què us daré, dels meus somnis Aurora,
nuet de tot llevat del ver amor?
Sols la cançó nascuda al fons del cor
que m'ha dictat l'encís de vostra vora.
II
El camí llarg de l'ermita
bé seria perdedor
si no fos l'eixam de roses
del damunt del senderó.
Una tarda molt serena
us trobava al mig del bosc
coronada de pinedes
flamejant al bat del sol.
Déu-vos-guard, Far de la selva,
Jardinera del Bou-Mort,
si els meus llavis tremolosos
no us pogueren dir ni un mot,
arribava a la vostra ombra
pel qui estima, això ja és tot,
com passà al pastor de Gerri
que us trobà en un llit de flors.
Pasturava la ramada,
fa mil anys o ben a prop,
a desgrat de les centúries
es manté fresca l'olor.
Quina parla li és grata
a la Reina de l'amor,
la que empren les estrelles
que d'ací són tan a prop,
la que es diu sense paraules
llisa i dolça com el vol
de les aloses que us canten
a l'hora de sortir el sol?
Ai, Verge d'Esplà, la Verge,
deixeu-me repetir el nom
que sigui doll d'ambrosia,
nèctar diví per tothom,
bresca del cel destil·lada,
mannà que a la boca es fon,
amor blanc d'adolescència,
sol de maig que mai no es pon.
 |
| Ermita de la Mare de Déu d'Esplà Foto: DRM a panorama.cat Cada any s'hi fa un aplec per la Segona Pàsqua, molt concorregut per la gent de Gerri |
 |
| Interior. Foto: marc vervaet. |
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada