Oració del pecador

Sant Crist d'Olp (s. XIII)
(Pallars Sobirà)
Museu Diocesà de la Seu d'Urgell

A vostra presència teniu, mon Déu, el més miserable dels pecadors, puix encara que en veig d'altres amb crims més greus, però no els han comès amb tanta vilesa i covardia com jo. Cap altre, amb les gràcies tan extraordinàries i favors tan particulars com a mi m'haveu fet, us hauria correspost tan miserablement, i fins en els més gran pecadors no hi ha tanta infàmia com en mon procedir.

Jo no tinc excusa d'ignorància ni d'encegament. Altre descàrrec no tinc que el confessar-ho amb sinceritat. No meresc res absolutament, ni en sóc digne; emperò, encara que sia de pura gràcia, us demano que m'aixequeu de ma misèria. Ja sé que si poso els medis, per Vós no es perdrà. Mes, Senyor, aquesta és ma desgràcia i misèria, de no posar els medis amb constància. Començo el bon camí moltes vegades amb gust i fervor, i al cap de poc el cansament, la fredor, l'enuig i l'oblit em deixen com sense esma ni valor de perseverar, amb tot i veure el desagraïment i la injúria que us faig a Vós i el dany i perjudici que em faig a mi.

Emperò, m'anima vostre Evangeli a l'assegurar-me que Vós no trenqueu la canya esquerdada ni apagueu el ble que encara fumeja. Doncs, si tan sols trobeu en mi una guspira de bona voluntat, oh Senyor, no permeteu que s'apagui, ans enceneu-la fortament. Si un bri encara em resta d'energia i fortalesa, augmenteu-la, feu-la créixer i manteniu-la en vigoria.
I si tant fos que en mi no trobéssiu alè d'energia (i tan avall em sento, que bé podria ser), aleshores jo us demano que de bell nou ho feu néixer en mon cor. Vós, qui féreu encendre aigües corrompudes i treure'n foc nou per als sacrificis, en temps de Nehemies, bé podeu encendre en amor vostre un cor corromput de passions depravades i treure'n foc nou amb què se us dediqui per sempre més. Jo veig clar i confesso, Senyor, que si Vós no em salveu, sóc perdut irremissiblement.

Bé sé prou que Vós permeteu mes caigudes perquè no m'estimbi en un abisme d'orgull pitjor. Mes, ja que en el demanar no ens posàreu mida, jo us demano que, tot privant-me de caure en misèria, em guardeu de caure en orgull. Per anys que estigués sense caure, jamai podria presumir, tenint tan dolorosa experiència del passat, i mal podria enorgullir-me, quan sols mirant enrere, sempre hauré d'abaixar la cara amb confusió i vergonya, al veure'm marcat amb un tan negre estigma de vilesa que res jamai podrà esborrar. I si cap bona obra s'escau que faci, des d'ara reconec que és deguda únicament i enterament a vostra inspiració i gràcia, sense la qual res no es pot fer.

Essent així que major misèria reclama més gran misericòrdia, a Vós em presento amb una misèria tan immensa com és ma voluntat, que amb desig de santificar-se no té energia per a practicar, i, sentint l'enyorança d'estimar-vos, es troba sense fortalesa per a correspondre a vostre amor. Això és la major de les tortures i la més gran de les misèries. Per unes i altres, vostre Cor tingué paraules per a endolcir-les i miracles per a curar-les. No permeteu que jo sia l'únic que resti sense consol i sense remei. La humiliació disposa a rebre misericòrdia. Aquesta humiliant confessió que faig de ma íntima baixesa, sia el clam que pugi a Vós i m'obtingui una voluntat resolta, ferma i constant que em faci viure i créixer contínuament en vostre amor, servint-vos fidelment aquí en la terra per a reposar després amb Vós eternament en el cel. Així sia.

I ara, per a donar a mes paraules la major eficàcia, jo us ho demano amb la mateixa oració que Vós ens ensenyàreu, i així estic segur d'ésser escoltat. Parenostre...
Verge Santíssima: intercediu per mi. Avemaria...
Àngel meu, ajudeu-me. Glòria al Pare...

—extret del devocionari "Guia del Cristià"—

.