—Poema de Joan Benet i Petit (1890-1968), publicat en el seu llibre "El trobador de la Mare de Déu" volum I. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. 2007.—
 |
| Majòlica de la Mare de Déu de La Posa al Camí dels Degotalls de Montserrat. Inaugurat al juliol del 2024. Foto: Núria Viñolas. |
I
Cavalcant la serra clara
del bosc alt de Comiols,
la mirada s'asserena
per un món tot ple de sol.
Les muntanyes que l'encerclen
cel amunt alcen el vol:
d'una Seu de naus immenses
són columnes en estol.
Quan comença la baixada,
el cor nostre vol i dol:
allí prop, entre boscúries
una vila hi para el vol.
Pel camí s'alça la gala
d'un sopluig esplendorós
amb la Verge per Mestressa
i el bell nom de Bon Repòs.
Arribats que som a Isona,
al migdia, al bat del sol,
les parets es trasmudaven
en llençols d'aram i or.
La mansió que cercàvem
de la vila és a l'entorn,
enllanet, a la muntanya
amb esplèndids miradors.
És la Verge de La Posa
un gran arbre esponerós
trasplantat de l'estelada
a aquest cim harmoniós.
És el cel on llampegueja
el joiell de més fulgor,
l'ample mar que entre les aigües
té els esplets de més valor.
Anirem cap a La Posa
pel bell mig del pla ufanós:
oliveres mil·lenàries,
rostolleres i llaurons,
pampoleres maragdines,
serrells de tradicions
i les bromes sedasseres
que ens faran de parassols.
La pujada ens esperona
pel camí tot pedregós:
voravius de farigola
i llustrosos aranyons.
Quan a prop som de l'ermita
feien cap els carrerons;
cintes d'or entre la brolla
davallats de tots cantons.
Els vegéssiu aquell dia
que a La Posa hi ha aplec gros;
les cintures vincladisses
s'han tornat ramells de flors
en les faixes vermelloses,
faldellins voleiadors
i l'amor de cada cara
que flameja en cada cor.
II
Enflocats d'heura llustrosa
són els murs de banda del nord;
els que donen a migdia,
una estesa d'enderrocs.
Cap a sol ixent, s'escampa
un planell tot joguinós
amb els roures centenaris
consirosos de l'enyor
d'aquell jorn de festa grossa
que agombola els xicots,
els engronxa per les branques
i s'engresquen fent el boig.
De setembre el vuitè dia,
quin alegre furimor:
brunz la festa de La Posa
a deu hores la redor.
I voleien de Biscarri
penjarelles als balcons,
Benavent, llueix les gales
de pinedes i roldons
i les crestes de L'Abella,
tubs d'un orgue portentós
i al darrera, Sant Corneli
que és la torna del Boumort.
III
Del santuari vell de La Posa
la història en sap poca cosa
l'escoltarem amb fruïció
com ens diu la tradició.
Els pastors destres d'aquesta terra
el ramat duien cap a la serra
el benaurat Sant Antolí,
a un cop de fona sols lluny d'ací.
Davant la vista, un espectacle
s'obria esplèndid com un miracle
en trobar, encara molla de rou,
sota les branques d'un fosc raboll,
la Santa Imatge, més pura i bella
que la més viva i fulgent estrella:
veient-la bruna, dolça i gentil,
ells que l'adoren amb cor humil.
Per conduir-la cap a Isona,
flonja civera hom afaisona;
i se l'enduen herbeis enllà,
pastor, ovelles i rabadà.
Abans d'emprendre la davallada,
un mot oïren de veu pausada:
—Posa— entengueren i l'eco breu
la repetia de freu en freu.
De tirar avant, pastor no gosa,
mentre escoltaren encara, —Posa—
que les muntanyes van repetint
i, al cel, els àngels i serafins.
Allí la deixen a l'esplanada
on l'ermitatge s'enlaira ara;
a tots semblava d'ésser l'albir
de la Madona romandre allí.
Cap a Isona corre i més corre,
li dóna ales la bona nova,
que, no cabent-li dintre del cor
en vessa àuria plena d'olor.
Omple les rutes el poble en massa,
brunzen les pedres sota la passa,
lluen a l'aire amb més anhel
les fines volves per dalt del cel.
Més que de pedra, creix la capella
ufana i gerda de grella en grella,
per l'alenada de cada pit
que l'afalaga de dia i nit.
IV
Refermaven la contalla
que ha estat grata d'escoltar,
fefaents els testimonis
del castell fosc de Llordà.
Quan la pàtria naixia,
l'aguantava amb el seu braç
i els camins li desbrossava
durant l'època feudal.
L'ermita serà del tretze,
més ençà o més enllà,
que d'Orcau és la Princesa,
sí que es pot assegurar.
Com a tal, no li mancaren
les ofrenes dels magnats;
una hisenda sanejada,
el prevere i l'ermità.
Al caient de cada tarda,
o entremig del temporal,
és un crit de veu amiga
el repic del campanar
que s'estén per les collades;
amorós adéu-siau
que la Santa Verge ens dóna
quan la fosca l'ha abrigat.
La imatge és asseguda
en magnífic setial;
té la túnica daurada
i el mantell de color blau.
Amb la mà destra ofrena
d'una flor el bell encant,
amb l'esquerra acarona
a la falda, el diví Infant.
Té la cara ovalada,
d'una nina, la beutat,
clavellines són els llavis
si esclata o no esclataran.
Al davant d'aquesta imatge,
vola el cor que volarà,
per fer-ne la comparança
sens que ho pugui assolir mai.
—Si us és grat, feu de La Posa
l'escala per arribar
a la Pàtria exempta
de botxí i de tirà.—
 |
| Mare de Déu de La Posa L'antiga imatge era romànica del segle XII. Un santuari amb una decoració molt carregada, que tot va quedar enrunat l'any 1936. L'any 1947 i el 1971 es van dedicar esforços en tornar a condicionar l'ermita i la devoció. |
 |
| Ermita de la Mare de Déu de La Posa S'hi accedeix des de la carretera d'Isona a Bóixols |
 |
| A La Posa s'hi fan aplecs el dissabte següent a sant Sebastià (20 de gener), el Dilluns de Pàsqua i per Sant Roc (16 d'agost). |
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada