—Poema de Joan Benet i Petit (1890-1968), publicat en el seu llibre "El trobador de la Mare de Déu" volum II. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. 2008.—
 |
| Mare de Déu de Pinós o de la Serra de Pinós |
I
La muntanya de Pinós
que al capçal de La Segarra
es desclou com una flor
de bells tons i bona flaire,
és un niu de tradicions
que estarrufen tota l'ànima
i és suport d'un home ferm,
flairós com pa de casa.
A migdia té Calaf,
el Miracle a tramuntana,
té Cardona vers Llevant
i Torà a la ponentada,
esguardant extasiats
la Regina excelsa i clara,
la del tron encimbellat
al bell mig de la muntanya,
i li canten la cançó
la que el Cardener dictava
i El Llanera verdalós
amb estrofes d'or i plata:
Un esplèndid cavaller
contra els moros guerrejava;
el cavall es desbocà,
el cavall que cavalcava.
Cap al camp de l'enemic,
la crinera al vent, marxava,
per paisatge embosquinat
amb perill d'estabellar-se.
Va poder en el córrer foll,
agafar-se d'unes branques,
i, baldrim-baldram, penjat
com un fruit a punt de caure.
Agraït i en bon record
de la rama que el salvava,
de Pinós prenia el nom
i a l'escut esgrafiava
dues pinyes i un ramell
al damunt d'illa daurada...
de Pinós el cavaller
contra els moros guerrejava.
II
Una ensenya va plantar
al bell cim de la muntanya;
si de pedra n'era el pal
de foc viu n'era la flama,
que afoní tant les arrels,
tan esponerós pujava,
que ha passat triomfant la mar
de centúries folrada,
i és avui clavell encès,
de Pinós la millor gala,
el Roser de Jericó
del capçal de La Segarra.
Des del seu temple famós,
la Verge, plena de gràcia,
l'ha escampada amb dues mans
tan a doll i amb abundància,
que d'aquest país sortós
n'ha feu mòdul d'elegància,
la més clara i cordial
de les terres de la pàtria.
No fou pas debades, no,
que la Verge hi davallava
en el curs de mil cinc-cents,
com la crònica relata:
Senyor Bernat Cases de Matamargó
anà al santuari per fer-hi oració.
El vent de Biosca seguia a dret fil,
primer de setembre, el jorn de Sant Gil.
Al cor li brollaven la joia i la pau,
en ésser a l'ombra de l'ample palau.
El goig que sentia de cop s'ha follat:
les portes són closes amb pany i bernat.
Mes ell no s'immuta perquè sap be pla
que tot lloc i hora són bons per orar.
Quan era finida la seva oració,
donava la volta del temple al redó.
Llunyana i somorta sentí una remor
com fa de vegades un tro recelós.
Gentil una dama coberta amb mantell,
gipó blau de seda, faldellí vermell,
es mostra de sobte amb aire amorós
de què Bernat Cases restà tot commós.
Digué-li la dama: —Bon hom, no hagis por.
On vas? —A Biosca —Bernat li ha respost—.
La dama encar feia: —Quin temps hi ha a Cardona?
—Bon temps, que la pesta no mata persona,
però sovintegen les febres afroses
que a voltes aixequen les tètriques lloses.
Encara afegia: —I pel veïnat?
—Comencen, Senyora, d'ésser-ne delmats.—
Ordena la dama: —Bon home, jo et man
que vagis a vila sens perdre un instant.
Diries als cònsols i nobles jurats
com és el meu temple cobert de parracs;
que si era dels avis i gent del temps vell
amada i honrada com un ric joiell,
és ara esporreta que fa compassió
pastura de queres, oratge i turbó,
i que ells n'assabentin castells i parròquies
que de casa meva viuen a les voltes,
i que entre tots curin de tenir prevere,
aplecs i oficis com fou temps enrera
a llaor i honra i profit de Déu
que Ell misericòrdia n'haurà al cor seu.—
Respon ell: —Senyora, no em voldran pas creure
si una penyora no es pot tocar o veure.
—Si no et volen creure, no en facis cabal,
Déu de la glòria farà el que cal.—
No va anar cap a Biosca
Bernat de Matamargó;
sinó de dret a Cardona
que era vila de molt to.
Tan bon punt hi arribava,
va cercar el batlle major,
jurats, nobles de la vila,
del castell l'amo i senyor.
Encara porta al rostre
els senyals de l'estupor
i tot ell era joguina
d'una viva tremolor.
Van llençar requisitòries,
al consell ja hi eren tots
per sentir-ne la comanda
que venia de Pinós.
Bernat Cases, fil per randa
els contà l'aparició
i els jurats, prudents, acorden
de procés obrir tantost.
Requirit per la justícia,
en Bernat feia aquest vot:
—De la vista que tant amo
ara en sec em quedés orb;
i l'ànima sigui mesa
en eterna damnació,
si la veritat no era
del que he dit del tot d'acord—.
La notícia corria
no tenia aturador;
va passar llindes i fites
del món ample de Pinós.
Voleiava triomfadora
amb premura i goig pregon
per ciutats, pobles i viles
de les quatre parts del món
i les dàdives plogueren
com la pluja de tardor
que fecunda les llaurades
i fa plena la saó.
Ressonants les romeries,
eixams densos de devots,
artesans fent nous retaules,
i brodats els rosetons.
Mans de verges brodarien
ornaments de gran finor,
amb estam d'or i de plata
i amb didals de plata i or.
Si magnífic s'alçà el temple
com un cel esplendorós,
amb arcades enlairades,
cada clau un estel nou,
el retaule de la Verge
fou un cel encegador
de columnes primoroses,
de relleus, fruites i flors.
Pren la Verge les tirandes
de la hisenda de Pinós
que travessa de la vida
els esculls sense saldrocs.
Allà baix, com una flama
alça el cap el Mas Peroi,
amb el roure de set braces
portaler fidel del bosc;
més avall hi ha les daurades
torres altes d'Ardèvol:
cap al cim tot ho asserena,
rumbejant, el Mas d'en Cos.
En veient prats i userdes
del moresc la negrellor,
les ufanes remolatxes
de corones i grans flocs,
hom pregunta amb estranyesa:
—D'on traspuen el reixorts,
on xarboten les boteres
i els braçals rondinadors?
—Allà dalt la trobaríeu
asseguda en soli d'or,
la Fontana d'ambrosia
la Rosa de cent colors.—
Primer dia de setembre
n'és la gran festa major
en record d'aquella data
de la santa Aparició,
que no resta mas ni pleta
en aquest món de Pinós
que no lliuri a la Patrona
els esplets de cada cor.
III
Feu que el vostre santuari
excel·leixi en esplendor
entremig dels d'El Miracle,
de Montserrat i de Lord
i que aquest món de llegendes,
de ramades i pastors,
de la nostra terra amada,
sigui sempre espill d'honor.
 |
| Relleu amb l'aparició de la Mare de Déu a Bernat Cases. El dia 1 de setembre es celebra la festa de l'aparició de la Mare de Déu de Pinós. Foto: PMRMaeyaert |
 |
| Santuari de la Mare de Déu de Pinós, o de La Serra de Pinós. Foto: Capolatell |
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada