—Poema de Joan Benet i Petit (1890-1968), publicat en el seu llibre "El trobador de la Mare de Déu" volum II. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. 2008.—
 |
| Mare de Déu de Meritxell en el cambril del Santuari Retall d'una foto de Josep Maria |
I
Si pels marges florits del Valira
arribàveu d'Andorra al cancell,
com el dring argentí d'una lira
o com l'arpa d'un cèlic ocell,
sentiríeu com fila i refila
el nom dolç del festiu Meritxell.
Les muntanyes sonores el diuen,
el proclamen a cor els torrents,
les fontanes d'argent el rediuen
i el parlar cantarí de la gent.
Meritxell omple els còrrecs que riuen,
Meritxell lluminós i esplendent.
Aquest nom simbolitza d'Andorra
el passat, el futur, el present;
si fou bàlsam que els odis esborra
entre els comtes de Foix i els d'Urgell,
i establia la sòlida torre
d'un país sobirà independent,
avui dia suavitza i referma
els costums, les virtuts i el regent
quan l'afany de riquesa es desferma
d'El Valira en les viles florents,
des de Sant Julià de Laurència,
fins a Encamp que en senyala l'extrem.
Del país de les Valls ajaçades
als replecs del gegant Pirineu,
amb viletes flairants abrigades
pels avets i les mantes de neu,
les essències té immaculades
la Poncella escollida per Déu.
El qui vulgui conèixer d'Andorra
l'harmonia, el tirat, el segell,
l'esperit que a voltes s'esforra
amassat amb llevat del terreny,
Valls amunt, cor obert, li cal córrer
l'esguard fit al florit Meritxell.
Carlemany de la barba florida
i el nebot, l'invencible Roldà,
contra els moros, lluitant sense brida,
començaren la història a brodar
d'inscripcions i de creus la florida
el record serven viu i ufà.
Meritxell és l'hereu de tal gesta
enlairat com un noble trofeu,
és un fruit de l'ardida conquesta
que, en florir llunyedà el segle deu,
fistonava l'estrata Francesca
junt amb Núria i el cerdà Font-Romeu.
II
Un diumenge de gener,
no direm de quina anyada,
trepitjant la neu i el glaç,
a Canillo se n'anaven,
les calcetes de vellut,
l'ermilleta d'indiana,
els esclops de saule al peu
amb la pell i la samarra,
els pastors d'aquelles valls
per'nâ a missa com Déu mana,
de brillants, l'alè glaçat
els ornava nas i barba.
A mig aire del vessant,
gronxolant-se balconera,
amb les flors com glops de neu
els sobtà una gavarrera.
Els deixava embadalits
el retall de primavera
que l'hivern els va mostrar
entremig de la gelera.
Quatre bots i van ser a dalt,
tota senda els fou drecera.
Una imatge hi van trobar
com una altra rosa vera
de la Verge amb un infant,
Estrella de llum novella
que els omplí el cor d'escalfor
com el flam d'ardenta xera.
Quan havia rebutjat
de l'altar la rica ofrena
que Canillo i Encamp
li oferiren a l'església,
la imatge se'n volà
sota el cel i les estrelles,
les muntanyes per dosser,
per esplai, gorgs i rieres,
per companys, ramats fidels
de moltons, isards i ovelles,
els pastors de cor humil
i les bromes sedasseres.
III
L'ermita mostra al davant
un porxat amb tres arcades,
part de dins, tres arcs torals,
blocs ferrenys de carretada.
La volta és de posts d'avet
ingènuament pintada,
el trespol entarimat
amb les fustes mal girbades.
Presbiteri separat
de la nau per reixa magna,
ric present evocador
de les fargues andorranes.
Asseguda en tron d'honor,
amb el Nin damunt la falda,
harmonitza amb el país
i amb el temps que fou obrada
la imatge, ric tresor
de la cara resignada
com ressò del viure dur
de la gent de la contrada.
IV
El dia vuit de setembre
per Andorra és gran diada;
com que és festa nacional,
qui en faria la semblança?
Baixen plens els corriols,
des del cim de la muntanya,
o bé pugen dels poblats
que el Valira els seus peus banya.
El delit posa als camins
plens de roses colorades,
posa al sol més resplendor
i més gales al paisatge.
A la gorja dels ocells,
mes festoses les tonades
i a les fonts remorejants,
i llum nova a l'estelada.
Cada cor és un fornal,
una rosa cada galta,
un gojat cada romeu,
cada passa és una dansa.
El Síndic va rodejat
dels Consellers i dels Batlles,
amb el cor adelerat
i el poble que l'acompanya,
per postrar-se confiats
als peus de la dolça Mare,
la Reina de Meritxell
que la set dels cors apaga.
Amb el seu, junto el meu prec
al bell punt d'acomiadar-me:
Conserveu d'aquestes Valls
la bellesa sobirana.
Conserveu la pau de tots
i la rica i dolça parla
que, si abans ho fou de reis,
de savis, de sants i papes,
d'Andorra i dels nostres cors
ara és només majorala.
 |
| Foto: Josep Maria |
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada