Article de l'Arquebisbe de Tarragona en motiu del 25è aniversari dels "Gogistes Tarragonins" (2006).
ELS GOIGS, UNA FORMOSA MANERA DE PREGAR
Els goigs són una manifestació pietosa ben arrelada al nostre poble. Constitueixen una manera de lloar Déu cantant, amb alegria i esperança, i també una manera de fer comunitat, perquè els goigs estan pensats per a ser cantats col·lectivament.
La nostra terra, tan devota de la Mare de Déu i el seu Fill, ha produït infinitat d'aquestes oracions cantades. Sovint són la demostració de l'agraïment d'una comunitat per un benefici rebut directament del Senyor o per intercessió de la seva mare o d'algun sant o santa, i reflecteixen el tarannà d'una terra i d'una gent. A més, són també signe de fe col·lectiva, perquè les creences s'han de viure en comunitat, no sols individualment. No oblidem pas que l'Església és un conjunt de creients que expressen la seva fe en assemblea, resant i cantant juntament amb els altres germans.
Els goigs no són una cosa d'avui, sinó de fa segles. Van néixer al voltant de la devoció als set goigs de Maria i també al Sant Crist. Després s'hi afegirien els que cantaven les virtuts d'un sant o d'una santa o estaven vinculats a una imatge que es troba en una determinada església. També n'hi ha que veneren l'eucaristia o fan referència als sagraments. Per això també a vegades els goigs són gairebé idèntics, però en ben poques ocasions —i aquí rau la mínima diferència— hi falta una referència al poble que lloa el seu patró o que sol·licita favors del seu advocat o advocada. Tot plegat fa que aquestes composicions siguin sentides com a pròpies per la comunitat que les canta i que demana la celestial protecció o dóna gràcies per una mercè. El localisme dels goigs acostuma a accentuar-se quan l'autor dels goigs és algú que els escriu pensant en la seva comunitat. Això ha permès, en moltes ocasions, el manteniment de girs i locucions que d'altra manera s'haurien perdut.
Per això, ara que es parla tant de cultura popular, no estaria de més recordar que bona part d'aquesta cultura s'ha salvat gràcies als goigs, i, naturalment, l'associació Gogistes Tarragonins ha contribuït en gran manera a la seva preservació durant els seus primers vint-i-cinc anys d'existència. En un moment en què la litúrgia era en llatí, els goigs es cantaven dins l'església en llengua vernacla. Les arrels cristianes de Catalunya també se sustenten, doncs, en aquestes manifestacions del sentir religiós del nostre poble.
Sovint, els textos dels goigs s'han estudiat com a literatura popular, però aquest caràcter és relatiu i entren en el que podríem anomenar literatura amb majúscula. De fet, potser ho teníem una mica oblidat, però la tasca d'entitats com ara Gogistes Tarragonins ens ha permès comprovar que poetes com Mn. Jacint Verdaguer o el nostres Mn. Miquel Melendres o Mn. Joan Roig, per citar-ne només alguns, han creat esplèndides peces del gènere. Certament que en altres literatures romàniques apareixen els goigs, però en cap no esdevenen un gènere específic com en la catalana o en les que hi han estat vinculades d'alguna manera, com la de Sardenya.
Amics gogistes, rebeu el meu encoratjament i la meva benedicció. Que sigui per molts anys!
† Jaume Pujol Balcells
Arquebisbe metropolità de Tarragona i primat
Tarragona, 31 d'octubre de 2006
Els goigs són una manifestació pietosa ben arrelada al nostre poble. Constitueixen una manera de lloar Déu cantant, amb alegria i esperança, i també una manera de fer comunitat, perquè els goigs estan pensats per a ser cantats col·lectivament.
La nostra terra, tan devota de la Mare de Déu i el seu Fill, ha produït infinitat d'aquestes oracions cantades. Sovint són la demostració de l'agraïment d'una comunitat per un benefici rebut directament del Senyor o per intercessió de la seva mare o d'algun sant o santa, i reflecteixen el tarannà d'una terra i d'una gent. A més, són també signe de fe col·lectiva, perquè les creences s'han de viure en comunitat, no sols individualment. No oblidem pas que l'Església és un conjunt de creients que expressen la seva fe en assemblea, resant i cantant juntament amb els altres germans.
Els goigs no són una cosa d'avui, sinó de fa segles. Van néixer al voltant de la devoció als set goigs de Maria i també al Sant Crist. Després s'hi afegirien els que cantaven les virtuts d'un sant o d'una santa o estaven vinculats a una imatge que es troba en una determinada església. També n'hi ha que veneren l'eucaristia o fan referència als sagraments. Per això també a vegades els goigs són gairebé idèntics, però en ben poques ocasions —i aquí rau la mínima diferència— hi falta una referència al poble que lloa el seu patró o que sol·licita favors del seu advocat o advocada. Tot plegat fa que aquestes composicions siguin sentides com a pròpies per la comunitat que les canta i que demana la celestial protecció o dóna gràcies per una mercè. El localisme dels goigs acostuma a accentuar-se quan l'autor dels goigs és algú que els escriu pensant en la seva comunitat. Això ha permès, en moltes ocasions, el manteniment de girs i locucions que d'altra manera s'haurien perdut.
Per això, ara que es parla tant de cultura popular, no estaria de més recordar que bona part d'aquesta cultura s'ha salvat gràcies als goigs, i, naturalment, l'associació Gogistes Tarragonins ha contribuït en gran manera a la seva preservació durant els seus primers vint-i-cinc anys d'existència. En un moment en què la litúrgia era en llatí, els goigs es cantaven dins l'església en llengua vernacla. Les arrels cristianes de Catalunya també se sustenten, doncs, en aquestes manifestacions del sentir religiós del nostre poble.
Sovint, els textos dels goigs s'han estudiat com a literatura popular, però aquest caràcter és relatiu i entren en el que podríem anomenar literatura amb majúscula. De fet, potser ho teníem una mica oblidat, però la tasca d'entitats com ara Gogistes Tarragonins ens ha permès comprovar que poetes com Mn. Jacint Verdaguer o el nostres Mn. Miquel Melendres o Mn. Joan Roig, per citar-ne només alguns, han creat esplèndides peces del gènere. Certament que en altres literatures romàniques apareixen els goigs, però en cap no esdevenen un gènere específic com en la catalana o en les que hi han estat vinculades d'alguna manera, com la de Sardenya.
Amics gogistes, rebeu el meu encoratjament i la meva benedicció. Que sigui per molts anys!
† Jaume Pujol Balcells
Arquebisbe metropolità de Tarragona i primat
Tarragona, 31 d'octubre de 2006
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada