És una altra tradició precristiana que ha adquirit un significat profundament cristià.
Moltes tradicions, totes de procedència nòrdica, reclamen el costum de l'arbre de Nadal, encara que cap és fiable, per la qual cosa l'origen es perd.
Els antics pobladors de Centreeuropa i Escandinàvia consideraven els arbres éssers sagrats. Així, en l'època del solstici d'hivern, adornaven l'arbre més alt i poderós del bosc amb llums i amb fruits (pomes, per exemple), creient que les seves arrels arribaven al regne dels déus, on es trobaven Thor i Odin.
Segons la tradició, el cristianisme va donar una lectura més profunda a aquest costum. Es compta que sant Bonifaci -un sacerdot anglès que va evangelitzar Centreeuropea entre els segles VII i VIII- explicava el misteri de la Trinitat amb la forma triangular de l'avet: els fruits serien els dons de l'Esperit Sant (els regals de Déu als homes); l'estrella seria Crist, la llum de Déu, la llum del món; i el tronc, és fàcilment assimilable a la tradició cristiana, que utilitza també molts arbres en la seva catequesi: l'arbre del Paradís, de la Ciència del Bé i del Mal, l'arbre de Jesé, la santa fusta de què es va fer la creu…
A partir del segle XV els fidels comencen a instal·lar els arbres a les cases.
Amb la reforma protestant –que suprimeix les tradicions del pessebre i de sant Nicolau-, l'arbre adquireix més protagonisme en molts països del nord. Als seus peus els nens troben els regals que portava el Nen Jesús.
L'èxit irresistible de l'arbre en el món anglosaxó es deu a la reina Victòria, qui va instal·lar-ne un al palau real el 1830 i va estendre el costum per tot el regne. El 1848 fins i tot va arribar a felicitar el Nadal amb una imatge de la família reial davant l'arbre, la qual cosa va contribuir a la seva difusió també per EUA.
La difusió de l'arbre en el món protestant va fer que als països catòlics, especialment del sud d'Europa, es donés menys importància a aquesta tradició. Més recentment, amb dos pontífexs centreeuropeus el costum de l'arbre de Nadal ha recuperat la seva importància.
El 1982 es va instal·lar per primera vegada un arbre a la Plaça de sant Pere: “ Que significa aquest arbre? –preguntava Joan Pau II–. Jo crec que és el símbol de l'arbre de la vida, aquell arbre de què es parla en el llibre de la Gènesi i que ha estat plantat a la terra de la humanitat al costat de Crist (...). Després, en el moment que Crist va venir al món, l'arbre de la vida va ser tornat a plantar a través d'Ell, i ara creix amb Ell i madura en la creu (...). He de dir-vos – confessava – que jo personalment, malgrat tenir uns quants anys, espero impacientment l'arribada del Nadal moment en el qual, és portat a les meves habitacions aquest petit arbre. Tot això porta un enorme significat que transcendeix les edats…"
—extret d'un article de M. Narbona, Dr. en Història i publicat en la web de l'Opus Dei—
.
Els antics pobladors de Centreeuropa i Escandinàvia consideraven els arbres éssers sagrats. Així, en l'època del solstici d'hivern, adornaven l'arbre més alt i poderós del bosc amb llums i amb fruits (pomes, per exemple), creient que les seves arrels arribaven al regne dels déus, on es trobaven Thor i Odin.
Segons la tradició, el cristianisme va donar una lectura més profunda a aquest costum. Es compta que sant Bonifaci -un sacerdot anglès que va evangelitzar Centreeuropea entre els segles VII i VIII- explicava el misteri de la Trinitat amb la forma triangular de l'avet: els fruits serien els dons de l'Esperit Sant (els regals de Déu als homes); l'estrella seria Crist, la llum de Déu, la llum del món; i el tronc, és fàcilment assimilable a la tradició cristiana, que utilitza també molts arbres en la seva catequesi: l'arbre del Paradís, de la Ciència del Bé i del Mal, l'arbre de Jesé, la santa fusta de què es va fer la creu…
A partir del segle XV els fidels comencen a instal·lar els arbres a les cases.
Amb la reforma protestant –que suprimeix les tradicions del pessebre i de sant Nicolau-, l'arbre adquireix més protagonisme en molts països del nord. Als seus peus els nens troben els regals que portava el Nen Jesús.
L'èxit irresistible de l'arbre en el món anglosaxó es deu a la reina Victòria, qui va instal·lar-ne un al palau real el 1830 i va estendre el costum per tot el regne. El 1848 fins i tot va arribar a felicitar el Nadal amb una imatge de la família reial davant l'arbre, la qual cosa va contribuir a la seva difusió també per EUA.
La difusió de l'arbre en el món protestant va fer que als països catòlics, especialment del sud d'Europa, es donés menys importància a aquesta tradició. Més recentment, amb dos pontífexs centreeuropeus el costum de l'arbre de Nadal ha recuperat la seva importància.
El 1982 es va instal·lar per primera vegada un arbre a la Plaça de sant Pere: “ Que significa aquest arbre? –preguntava Joan Pau II–. Jo crec que és el símbol de l'arbre de la vida, aquell arbre de què es parla en el llibre de la Gènesi i que ha estat plantat a la terra de la humanitat al costat de Crist (...). Després, en el moment que Crist va venir al món, l'arbre de la vida va ser tornat a plantar a través d'Ell, i ara creix amb Ell i madura en la creu (...). He de dir-vos – confessava – que jo personalment, malgrat tenir uns quants anys, espero impacientment l'arribada del Nadal moment en el qual, és portat a les meves habitacions aquest petit arbre. Tot això porta un enorme significat que transcendeix les edats…"
—extret d'un article de M. Narbona, Dr. en Història i publicat en la web de l'Opus Dei—
.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada