 |
| Les noces de Canà |
Sense la veu imperiosa d'una amor insistent, que en restarien dintre nostre, per fer, de coses bones!
Són tants els dies de desmenjament! Les hores de temença mal fonamentada!
Cal l'empenteta repetida.
El mot que ens encoratgi.
Potser la impertinència d'aquell que ens consta que ens vol bé; perquè el refús tancat que havia ja caigut dels nostres llavis sigui mudat en el consentiment.
Feu tot el que Ell us digui.
Jesús havia dit que no: —"No és arribada la meva hora."—
Però l'aplom tenaç, la maternal "toixarrudesa" de la Verge va fer florir la meravella en aquelles bodes de Canà.
Feu tot el que Ell us digui.
Hi havia en el seu Fill l'omnipotència divina que era ja cosa que sortís a flor.
Hi ha al fons de tots els fills, naturalment enclins a Déu, una divina força inexplotada...
O! Quan coneixerem l'enorme quantitat d'amor alçapremant; d'atiament sacrificat i ocult, que va esmerçar amb nosaltres aquella santa dona que no és únicament en la infantesa corporal, on fa fer els primers passos?
.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada