—Poema de Joan Benet i Petit (1890-1968), publicat en el seu llibre "El trobador de la Mare de Déu" volum II. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. 2008.—
I
Solsonès, terra fecunda,
quin delit dónes al pit
i quin goig exulta l'ànima
resseguint els teus camins.
Per fer-te més graciosa
i acabar-te d'ennoblir,
una gesta d'ales blanques
el teu clos ha vist florir.
La clement Verge Maria
se n'havia amorosit
i volgué en la teva hisenda
tenir llar i prat florit.
Era el temps que es deixondien
els timons i el francolí
i el sol dolç de l'hora baixa
els daurava enllaminit.
A Cirosa es dirigia,
de parròquia humil,
la masia acabalada
de Riner, poble petit.
La guiava el so d'esquella
del ramat bellugadís
que pasturen matí i tarda
dos vailets escotorits.
No va amb roba de princesa,
ni amb joiells d'embadalir;
va vestida de pastora:
giponet de seda o bri,
davantal curt d'indiana
al damunt del faldellí
i esclopets de faig o saule
per calçar el seu peuet fi.
En figura de noieta,
amb la creu damunt del pit,
dels germans de can Cirosa
es mostrava al més petit
en Jaumet, que sols tenia,
mal comptats, uns deu abrils,
a propet d'un viver d'aigua
que emmiralla un tamariu.
Els cabells rossos li queien
ombrejant-li el front diví;
de genolls prostrada en terra,
les manetes sobre el pit
i una creu entre els seus braços
que servava amb molt delit,
abrigada amb una manta
de color viu carmesí,
al damunt de la catifa
del prat d'Òria maragdí,
pareixia una rosella
quan l'engronxa el serení.
Quan en Jaume l'hagué vista,
dels germans el més petit,
es posà la Nina dreta,
el mirà acostant-se-li
i, donant-li la creu seva,
tothom diu que parlà així
(el viver per escoltar-la,
estroncava el rajolí):
—A tothom diràs que facin
processons, sovint, sovint,
compungides i devotes
com agraden al meu Fill;
altrament, de res no valen
si no són de cor endins;
que es confessin i retornin
pels florits i amples camins
que acompanyen a la glòria
quan fineix l'amarg exil.—
Les paraules, així dites,
amb la creu tornà a partir
com airosa perdigana,
com blanquíssim colomí.
Al poblet veí fa via
pels pradells sense camí.
Dues-centes passes fetes,
la Nineta es va esvair
sota l'ombra de l'alzina
i el besllum del tamariu.
Un xic més a la vesprada,
quan el sol s'era afonit,
la clement Verge Maria
tornà al prat suara dit
al davant del Celedoni
gairebé fet un fadrí,
de disset anyades llargues,
bona talla i pèl moixí.
La visió fou tan sobtada,
que el deixava esporuguit
i només li restà l'esma,
i amb prou feines, de fugir.
—Per què fuges, Celedoni,
per què havies de fugir?
No li veus a la mirada
espurnalls d'amor diví?
No endevines a la Reina
sots la roba de cutí,
que els arcàngels no gosaven
esguardar de fit a fit?—
Camps enllà posat a córrer,
ha pogut només sentir
algun mot dels que la Verge
amorosa li ha dit.
II
Oh, jurats de noble viles,
afanyeu-vos d'escatir
la certesa del miracle
a Riner tot just florit.
A la prada venturosa
commoguts feien camí;
arribats a La Cirosa
ja comminen pare i fills.
Un i altres declaraven
del que han vist i han sentit.
En Jaumet, quan acabava,
com un ocellet ferit,
decantava al pit la testa
i exhalà el darrer sospir.
Que hi faria ací a la terra,
havent vist el Paradís?
Al Pastor mitrat anaren
que els espera encuriosit;
per bastir una humil capella
si els donava el seu permís.
Mentre s'alça la capella,
un cambril més exquisit
s'alçarà sota les ales
del cor bla da cada fill.
III
El temple que li bastiren,
d'any en any s'és engrandit,
com planter de bona mena
de l'erol del paradís.
Ha florit amb tal ufana,
s'ha enriquit de tal encís,
que el paisatge esdevenia
de la terra un bell somrís.
Al voltant de la Regina
asseguda al seu cambril,
tot és pau i harmonia,
virolai sonor i ric.
Són estrofes de les cobles
les llànties com robins,
la sentor que el pit emplena
dels sobergs boscos de pins,
els eixams de flors boscanes,
els ramats dòcils i fins,
les carretes grinyolaires
gom a gom de pelegrins;
el padrí amb mans tremoloses
el cepat hereu fornit
rodejat de la fillada,
la mestressa amb l'últim nin
i la branca esponerosa
de perfum benedictí,
esqueixada de l'arbreda
del verger montserratí.
IV
No doldria, no, a la Verge,
ni s'ha hagut de penedir
del país que ha anat a raure
de serena tot ungit.
Si abellia el millor temple,
té el més bell que s'ha bastit;
el retaule d'El Miracle,
el més ric, segons s'ha dit
dels que Catalunya enlaira
en les planes i massius.
L'or de llei és una crosta
amb reflexos de sol viu,
en columnes exquisides,
en aranyes de mil brins,
en relleus, arcs i cornises
de l'aurora cabells fins.
Presidint tanta bellesa,
esclatant rosa d'abril,
lluu la Verge esplendorosa
al bell centre del cambril.
Part de fora, quatre arcades
l'enriolen d'un somrís;
balustrada fanalera
com masia d'ull blavís.
De romeus, si n'acollíreu;
cantades, si n'heu oït.
De Sant Gabriel l'ermita
faronell del tuc veí,
la que més joia encomana
la que el cor més fa ablanir,
que és de dalt de la monjoia
mirador voleiadís:
de Montserrat les arestes,
de Lordà, el famós jardí,
de Pinós, les valls i comes
i les crestes del Cadí
enriolen la mirada
i de goig omplen el pit.
V
Oh, Madona d'El Miracle
de Riner, Lliri exquisit,
la comanda que donàreu
de Cirosa al noi petit,
ha restat ben satisfeta
i ha llevat fruit beneït.
tantes penes i congoixes
que en plaer s'han convertit,
formarien unes bromes
que en alegre revoltí
com un vel de color rosa
taparien el país.
VI
Gloriosa Santa Verge
d'El Miracle de Riner,
beneïu tota la terra
que al davant vostre s'estén
i bogal i generosa
escampeu els dons, clement,
sobre els camps i les collites,
sobre els cors principalment,
que a la vostra companyia
tots amb tots hi puguem ser,
enlairant els llors i els roures
que us ombregen a Riner.
 |
| Santuari de la Mare de Déu del Miracle a Riner Foto: wikipedia |
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada