Encara és petit, petit
l'Infant de la Glòria;
petit com un lliri blanc,
bell com una rosa.
La Verge sembla'l roser
quan al braç el porta,
quan el porta vora'l riu
a esbandir la roba.
Per esbandir-la millor
sobre l'herba'l posa
entre mates d'iris blau
i margaridoies.
L'Infantó somriu,
la Mareta plora.
Gira al Fill dels seus amors
sos ulls de coloma,
cada volta que s'ajup
a la rentadora.
El veu en somni suau
com dorm i reposa
al peu d'un arbre d'encens
que li fa bona ombra.
De genolls un Serafí
sos cabells esflora;
voldria besar son front,
voldria i no gosa,
veient que en son jaç florit
l'amor el deixonda,
fent-li estendre sos bracets
a l'aire del Gòlgota.
Al pendre'l Ella en els seus
de mare amorosa,
la creu estampada ha vist
en son llit de molsa,
com firma que'l Déu infant
en la terra posa.
L'Infantó somriu,
la Mareta plora.
Aquesta poesia de mn. Cinto fou musicada pel mestre Antoni Nicolau i estrenada per l'Orfeó Català en el concert del 9 de març de 1902 en el Teatre de Novetats.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada