CANSÓ DELS DOS ROMERS. Any 1860.
Un romer y una romera
Anáren á Monserrat,
Per fer celebrá una missa
En aquell altar sagrat.
Qui de la Verge confía,
May queda desamparat.
Ab una lliura de cera
Y ab un ciri á cada ma,
La romera va descalsa,
El romer va descalsat.
Sen van per quellas costetas
Que may no hi havian estat;
La romera está embrassada,
Y no sap la hora del part.
Quant son á la font dels monjos,
La romera va de part;
Sen' gira per la ma esquerra,
Nos' troba ningú al costat;
Sen' gira per la ma dreta,
Troba una dona al costat;
—Qui sòu vos la bona dona,
Que tan prest m' heu ajudat?
—Jo sò la Verge María,
La Verge de Monserrat.
—Si sòu la Verge María,
Lo meu fill vos siga dat.
Aquí os dono aqueig noyet,
Prenguéulo per caritat;
Féulho bisbe ó be canonje,
O be abat de Monserrat.
—Nol vull bisbe ni canonje,
Ni abat de Monserrat;
Será un angelet del cel,
Que cantará al meu costat.
Qui de la Verge confía,
May queda desamparat.
 |
| Agraeixo a l'Arxiu Josep Companys Plana de Tarragona aquesta aportació. |
 |
| El Santuari i Monestir de Montserrat. Foto: Josep Maria. |
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada