 |
| Mare de Déu de La Demunt, a Folgueroles. Foto: Josep Maria |
—Poema de Joan Benet i Petit, publicat en el seu llibre pòstum "El trobador de la Mare de Déu" volum III. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. 2012.—
Pels camins florits d'avui
d'un poeta hi ha l'estela
lluminosa, blanca vela
en un mar lliure d'esculls.
Només cal espigolar
pels bancals de la collita
per fornir una garba rica
de les flors que ell cultivà.
Deixeu caure, Mestre ric,
força espigues de les garbes
perquè pugui apomar-les
aquest trobador pobric,
que facin delitosa
la nostra caminada
per la dolça tirada
de la plana de Vic.
Com ara els camillaires,
maduixes i moreres,
gentils espigoleres
i el ram del segador,
o bé la Sala d'Heures,
Sant Francesc i Sant Jordi,
voltats de xeixa i ordi
i la font del Desmai.
Devota fumerola
borbolli del mas Tona
d'encens que l'aire aroma
i n'ompli el lliure espai.
Llaor a les que arriben
de Torelló i la Gleva,
Vilalleons i Seva
i del llorer d'Orís;
s'escampin com rosada
d'orient a tramuntana
d'obac i de solana
per tot l'ample país.
De totes les contrades
que vostra lira canta
cap a l'ermita santa
vulgueu-me guiar a mi,
que pugui contemplar-la
al so de vostra lira
que ardent canta i sospira
com un estel florit.
La vista s'extasia
en frondes i cimeres
i enceses crestalleres
enllà del Lluçanès;
a banda de darrere,
l'esquerpa Guilleria
que el triomf es compartia
amb el casal del Ter.
Les portes són obertes,
l'ermita és bonicoia,
pel cor una miroia
com un manyac niuet,
i l'ànim asserenen
mesures adequades
en planta i en arcades
davall d'un cel obert.
La reixa té ferrissa
davant del presbiteri,
bellíssim encanteri
alçat amb una grau;
altar de pedra vista
de molta senzillesa
us omple de noblesa
i d'un tirat suau.
La imatge, cara llarga,
de color sanitosa
com pubilla garbosa
del casal muntanyà;
hisendada Fadrina
de fulgent arracada,
cabellera daurada
i amorós ull castany.
Tunicel·la rosada,
voravies brodades
de labors primorades
sota el gran mantell blau,
davallant de la testa
reialment coronada,
escaient i ondulada
endarrere li cau.
En la falda amorosa
el Fillet agombola
que l'ermita enriola
amb el seu mirar dolç,
i per ceptre, a la dreta,
serva digna i serena
un clavell com a ofrena
d'un festós cor què vols...
Les ofrenes palesen
que per tota la Plana
d'opulent Sobirana
hi estén el mantell;
més ho prova encara
la copiosa florida
que engalana la vida
com un gerd mirambell.
Al damunt, la barana
és la deu situada
mantenint la riuada
cabalosa d'amor,
sens la qual les vessanes,
ara plenes de roses,
esbarzers i gatoses,
devindrien ben tost.
La frescal Font divina
més que més enjoiava
aquell pom que formava
l'Esbart cèlic de Vic
que fulgent s'enlairava,
el que mai no es marcia,
el que ardit assolia
abastar l'infinit.
Car fou sempre la Verge
dolça bresca pels llavis
que emmelà els nostres avis,
i l'escut pels perills.
Feu d'aquesta ermiteta
la de més rica hisenda,
la que llevi més renda
i de pares a fills.
Feu que noble hi trobéssim
a gavells l'alegria
que bogal oferia
de Maria el somrís
i puguem formar colla
amb les veus enyorades
que per l'aire gronxades
van pel cel del país.
Celestial Verge i Mare,
de Damunt rica Aurora,
siau ara i tothora
viu Estel d'orient.
Qualsevol torbonada
que en el cor es concria,
esvaïu-la Maria,
decanteu-la clement.
 |
| Ermita de La Demunt a Folgueroles. Foto: Josep Maria |
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada