 |
| Mare de Déu de Puiggraciós Foto: amadalvarez |
I
A Montmany jo me n'anava
per un bosc espès de pins:
la sendera era ungida
de la joia dels camins.
De les valls avellutades
que matisen els confins,
reflectien la llum clara
les cingleres de Bertí.
Quan el cant de les vallades
d'alegria omplia el pit,
un casal obre les portes
del redol bo i estantís.
Pertot mostra traus i esquerdes,
munts de runa i de teulís,
com uns ulls de conques buides,
el cloquer voleiadís.
Mentrestant que la paüra
contorbava el nostre esperit,
l'ombra viva d'una fossa
vaig sentir que feia així:
"Oh, romeu, el bon romeu,
que cerqueu Puiggraciós,
escolteu de can Miquel
la contalla del pastor:
Set-cents anys fa que els meus ossos
reposen en aquest lloc
d'ençà que s'elevà el temple
gran i esplèndid de debò,
per encloure les gentades
que venien de pertot
a honrar la santa imatge
que trobava a Puiggraciós.
Mes Montmany es despoblava
i creixia el Figueró,
que la gent de la contrada
preferien la foscor
que emmortalla com nit llostra
les engires del Congost
a la llum clara i serena
que ací dalt ho enjoia tot.
Quan Montmany es despoblava
fins a perdre el temple i tot,
s'extingia a la muntanya
la foguera de l'amor.
II
Si la dula recomptava,
hi mancava sempre un bou,
el més dòcil i sensible
a l'agulla, al roc i al jou;
a la tuca braolava
removent frisós el sòl,
l'embanyada testa enlaire
i flectits els dos genolls.
Amb senyals de joia plana
l'encontraren allí sol,
al davant d'una imatge
de fusta de la millor.
Era una talla pintada
de la Verge i el Filló
que, servant-lo en els seus braços,
dóna el pit ben generós.
El Fillet li fa moixaines
al damunt del pit desclòs,
del qual té la testa enrere
mentre dura el breu repòs.
Com aquell que agafa un lliri
d'un bri d'alba tremolós,
vam agafar la imatge
i de dret a l'altar major,
però es va fondre com la boira
quan hi toca un raig de sol
i tornava a la muntanya
sens deixar rastre ni pols.
Com coixins de coloraines
feien cap serres i colls,
turonells xops de boirina,
els puputs amb els merlots,
caminets com clenxes fines
amb arracades de fonts,
ramades de muntanyoles
totes flairoses d'amor,
i redols de vinya verda,
escamots de pinetons
i, de lluny, altes muntanyes
com altars d'estil barroc.
Quan la Verge es retirava,
el Vallès era un tresor.
Si en restava enamorada,
si en restava l'Infantó,
que hi volgueren una ermita
que fos digna del seu nom.
No hi hagué cap santuari
a deu hores al rodó."
Quan el mort s'acomiadava,
els ossets, catric-catroc,
s'acabava la contalla,
història i tradició.
III
Una casa abandonada
sense portes ni teulats,
el cloquer a la façana
sense coure ni batall,
perquè hi manca la rialla
de la Reina angelical
que l'Ametlla acolliria
com un hoste al seu casal.
Mes la serra graciosa,
veient l'hort ple de secall,
abellia l'Hortolana
curull sempre el davantal.
Prou ho saben a l'Ametlla,
fa de bon endevinar,
que ben sovint l'acompanyen
al balcó encimbellat.
IV
Ja repiquen les campanes
i desvetllen el Vallès.
Si Montmany està de festa
Puiggraciós encar més.
De setembre, el vuitè dia,
mil nou-cents cinquanta-set,
serà dia memorable
en el marià verger.
S'estrenava amb tota pompa
el nou temple restablert;
els presents i les ofrenes
hi plogueren a doll fet.
On, la Verge vallesana,
que la vida renoveu
en el temple centenari
del Vallès gala de preu,
beneïu Montmany, l'Ametlla,
la Garriga i els romeus,
beneïu camps i collites
que es redossen als rampeus.
— Poema extret del llibre "El Trobador de la Mare de Déu" Volum III, de Joan Benet i Petit. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. 2012.—
 |
| Santuari de Puiggraciós. Foto: Xavier Font. |
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada