Montserrat. Poema d'Antoni Bori i Fontestà

Quan vinc com pelegrí en grat romiatge

a dalt d'eixos turons on tens estatge

oh temple venerat!

borbolla en el meu cor dolça alegria

i pren esplai i goig l'ànima mia,

com mariner que arriba al port aimat.

Ermita de Montserrat a Vimbodí (Conca de Barberà). Realitzada per l'arquitecte Josep Maria Jujol.

Amb l'alè dels boixars i ginesteres

que coronen els pics d'eixes cingleres

s'eixamplen mos pulmons;

i en la ferum placenta i muntanyana,

respiro de la pàtria catalana

les santes i formoses tradicions.

Aquí vola a pleret la fantasia;

la mirada s'eixampla i s'extasia,

i bat alegre el cor;

l'ànima al cel s'aixeca i es transporta

i la fe es divisa i es conforta

amb la dolça pregària de l'amor.

Aquí tot és formós. La imatge bella

de la Verge asseguda en la capella

ens postra reverents;

l'eixerida i devota escolania

ens allunya la pena, amb l'harmonia

de sos càntics i notes eloqüents.

Dels pòrtics del convent fins a l'arcada

puja l'aroma fresca i delicada

dels tells i romanins;

i en les cel·les i ermites solitàries

ressonen a tota hora les pregàries

dels monjos, escolans i pelegrins.

Aquí tot l'any reviu la primavera,

que el verdum, el pinsà i la cadernera

saluden sempre al sol;

i a la nit, quan s'adormen tot a la una

arran del monestir a clar de lluna,

hi refila sos cants el rossinyol.

No hi ha estada més bella i més xamosa

que l'ombra regalada i deliciosa

d'aquests obacs gegants;

aquí on com anyells dintre la pleta,

sempre ens vetlla la Verge Moreneta,

la Patrona gentil dels catalans.

Oh beneït Montserrat! Quan les cingleres

es fonen en les boires més lleugeres,

i ta potenta arrel

apar que en el rocam fins es desferra,

sembla talment que t'alces de la terra

per fugir i aixecar-te cap al cel!