|
|
Mare de Déu del Claustre. Vallbona de les Monges. De pedra policromada i del segle XIII. Tan antiga com el mateix monestir. Foto: 11299883
|
Verge i mare del Senyor
d'aquest Claustre intitulada,
mostrau que sou l'advocada
del qui us demana favor.
Déu vos salve Reina i Mare
del Senyor que us beneeix;
bell camí que condueix
al Palau de Déu, mon Pare.
Llum d'excelsa resplendor
dels cimals del Cel baixada.
Mostrau que sou l'advocada
del qui us demana favor.
...
Vós del Claustre titulada
sou la Reina del país;
gaia flor del Paradís
flairejant ma terra aimada;
segarrencs cantem a chor
adreçant-li la mirada.
Mostrau que sou l'advocada
del qui us demana favor.
...
Vostra Imatge moreneta
em recorda Montserrat,
que és hermós vostre posat
Oh! què hermosa sou! Mareta,
qui tingués una arpa d'or
gran, més gran que l'estelada!
Mostrau que sou l'advocada
del qui us demana favor.
Bonicoia, la capella
que us consagra'l Monestir
n'és un hort a bell florir
ple de lliris en poncella.
Puix aquí hi teniu el cor
manteniu-hi la mirada.
Mostrau que sou l'advocada
del qui us demana favor.
|
| Font: 11299883 |
|
| Claustre del monestir de Vallbona de les Monges |
|
| La Mare de Déu i el Nen coronats i vestits abans de la restauració del 1927. Amb aquesta restauració la imatge va ser despintada d'un probable intent d'imitació de marededéu negra del segle XIV. La seva festa és el 26 de juliol. |
És una Mare de Déu molt invocada per les embarassades urgelleses.
Moltes duen o duien durant tota la gestació cintes de la Mare de Déu cenyides
al cos. Les parteres portaven un mantell de la Mare de Déu a casa d'on hi
havia un part, per a protegir-les en aquest moment difícil.
A més d'encomanar-se les parteres, també portaven a la Mare de Déu els infants
per a calçar-los per primera vegada, perquè la Mare de Déu els guiés per bons
camins en aquest món.
També és molt invocada per a obtenir la pluja en moments de sequera.
Joan Bellmunt, en el seu llibre Devocions Marianes Populars: L'Urgell, explica un fet que va passar el 1945:
L'Ajuntament de Vallbona, davant la gran secada que hi havia, van demanar a la comunitat que deixessin la porta oberta per tal de fer una novena demanant el do de la pluja.
Durant les vint-i-quatre hores del dia, dels nou dies que va durar la novena, sempre hi va haver alguna família del poble resant el rosari, els quals acudien per torn rotatiu i a l'hora que els toqués.
Arribat el novè dia era el moment que s'havia de treure la imatge en processó per tot el poble. Van entrar els 8 homes permesos, per tal de baixar la imatge del pedestal on era. Llavors les monges la van revestir, i van ser elles, a pesar dels 160 quilos de pes de la imatge, les que van dur-la fins a la reixa del cor de la capella. Un cop a la reixa, la mare abadessa, amb el bàcul a la mà, va lliurar la imatge a l'alcalde.
A partir d'aquell moment totes les monges entraren en profunda pregària, en clausura és clar, ja que no se'ls permetia anar a la processó. Mentrestant, el poble transportava la imatge per tots els carrers de la població, amb la companyia de cants i súpliques d'un poble enfervoritzat.
Quan la processó començà el seu recorregut el cel era ben blau. Quan arribà a la meitat del seu recorregut el cel començà a ennuvolar-se. Quan aquesta arribava a la plaça començà a caure alguna gota. Quan l'alcalde va tornar la imatge a l'abadessa, començà una pluja intensa, davant l'emoció de tothom. La pluja va durar vuit dies i la secada s'acabà.
La gent gran d'avui encara ho recorda i diuen que tothom plorà d'emoció. Les monges, silenciosament, continuaven pregant, ara en acció de gràcies per aquell fet inequívoc d'intercessió de la Mare de Déu del Claustre.
El cabell de la Mare de Déu: Hi ha un reliquiari on s'hi guarda, segons la tradició, un cabell de la Mare de Déu, i diu la tradició que qui mira aquest cabell no perdrà mai la vista.
Extret del llibre Devocions Marianes Populars, de Joan Bellmunt i Figueres. Pagès editors, 1999.
.
Quan la partera el fruit espera
i ha d'infantar entre vida i mort,
vós que de Déu sou mitjancera
no li negueu el sant conhort.
No la deixeu en tals instants,
els més sublims de tota dona:
Santa Maria de Vallbona,
deu-nos pluja i bons infants!
També és molt invocada per a obtenir la pluja en moments de sequera.
Joan Bellmunt, en el seu llibre Devocions Marianes Populars: L'Urgell, explica un fet que va passar el 1945:
L'Ajuntament de Vallbona, davant la gran secada que hi havia, van demanar a la comunitat que deixessin la porta oberta per tal de fer una novena demanant el do de la pluja.
Durant les vint-i-quatre hores del dia, dels nou dies que va durar la novena, sempre hi va haver alguna família del poble resant el rosari, els quals acudien per torn rotatiu i a l'hora que els toqués.
Arribat el novè dia era el moment que s'havia de treure la imatge en processó per tot el poble. Van entrar els 8 homes permesos, per tal de baixar la imatge del pedestal on era. Llavors les monges la van revestir, i van ser elles, a pesar dels 160 quilos de pes de la imatge, les que van dur-la fins a la reixa del cor de la capella. Un cop a la reixa, la mare abadessa, amb el bàcul a la mà, va lliurar la imatge a l'alcalde.
A partir d'aquell moment totes les monges entraren en profunda pregària, en clausura és clar, ja que no se'ls permetia anar a la processó. Mentrestant, el poble transportava la imatge per tots els carrers de la població, amb la companyia de cants i súpliques d'un poble enfervoritzat.
Quan la processó començà el seu recorregut el cel era ben blau. Quan arribà a la meitat del seu recorregut el cel començà a ennuvolar-se. Quan aquesta arribava a la plaça començà a caure alguna gota. Quan l'alcalde va tornar la imatge a l'abadessa, començà una pluja intensa, davant l'emoció de tothom. La pluja va durar vuit dies i la secada s'acabà.
La gent gran d'avui encara ho recorda i diuen que tothom plorà d'emoció. Les monges, silenciosament, continuaven pregant, ara en acció de gràcies per aquell fet inequívoc d'intercessió de la Mare de Déu del Claustre.
El cabell de la Mare de Déu: Hi ha un reliquiari on s'hi guarda, segons la tradició, un cabell de la Mare de Déu, i diu la tradició que qui mira aquest cabell no perdrà mai la vista.
Extret del llibre Devocions Marianes Populars, de Joan Bellmunt i Figueres. Pagès editors, 1999.
.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada